Es pot tornar?

Una habitació pròpia

No podrà ser aquella escriptora

si no té una porta per tancar-s’hi a dins

i sap ser valenta per quedar-s’hi fins

haver-se buidat en l’hora darrera.

Un espai propi del que n’és senyora,

on pugui cercar de la ment els camins

deixant fora impertinències i verins,

i a qui la veu com un animal de fira.

Cinc centes lliures a l’any faran falta

i fer les paus amb la pròpia història.

No serà fàcil seguir cada pauta,

i ser tenaç per arribar a la cúria

d’aquelles que han sabut ser de la pasta

de qui no té por a ser memòria. 

...pensant en V.W

replecs

Abans d’enfrontar-se a ell mateix hauria decidit avorrir-se, amb qualsevol cosa, fins a l’esgotament. Deixaria caure el cos i l’ànima damunt qualsevol superfície més o menys estable, ni tan sols còmode, i es replegaria intencionadament cap endins. Com si a dins hi dugués alguna cosa interessant on parar-s’hi. Però això poc importa si els altres no saben què hi troba un allà dins. Ell ho faria veure. A la manera dels savis o de les persones interessants que sempre trobaven un moment per escoltar-se a si mateixos. Només que ell  l’únic que sentiria seria el rebuig dels seus budells a la posició de replegament. I una sensació d’angúnia i fàstic a tot.

despertar

Sentir que el cos reacciona. Que la vida torna a córrer per les venes. No cal obrir els ulls, ni fer cap moviment. L’univers t’insufla un nou dia al cos. Ho saps. Saps que pots moure’t i aixecar-te, o tornar-te a dormir, tan és. Tens el matí ficat dins, el dia, la llum. L’escalfor de totes les certeses et provoca un calfred. Ets viu. Potser és massa d’hora i encara no tens totes les forces que et calen. L’únic important és sentir-te despert uns segons, ja no hi ha retorn.  

Et saps viu, despert, sense més. Saber que l’instant de la nit ha passat, uns segons, i la vida ha tornat. Acceptar que no importa on fossis totes aquestes hores passades, totes aquestes vides intuïdes. Sents bategar la pell, l’escalfor d’un matí prou lent. Has tornat, sense haver dit que si enlloc, ni a ningú. Una evidència interna, cap pausa. Fins i tot aquest alentiment és un tren precipitat. Només un altre matí sense preguntar-te si vols tornar a deixar entrar la vida. 

apuntes

Encontrar la verdad en medio de una maraña de intenciones e ideas. Todos con la suya a cuestas intentando que compartas su carga. Día y noche, hora tras hora, buscando algo, aquello que parece estar escondido, y me apuesto algo que está a la vista. Está de moda decir que lo llevo dentro, pero dentro dónde? Dónde tengo que mirar? Yo palpo y tu guías?  Es que no sé porque rincón empezar. Que idea hay que descuartizar y en que me tengo que fijar. No sé nada de la vida, nada en absoluto, y sin embargo cuando salgo por la puerta pongo cara de experta y ellos lo creen. Hablo de belleza y de arte, de modos de vida y literatura, de política y antropología, y de todo, y de mucho. Me vacío así de lo que me sobra, porque en todo ello no hay respuesta. No hay nada. Nada que decir que tenga valor alguno, que sirva de algo, que ayude a saber de qué va todo esto.

matins

provo d'empassar-me'l d'un glop aquest mar, és molt d'hora i ningú ho veu. tombo amants mandrosos que es lleven massa tard amb tots els drets per davant. vull sempre... més aigua, menys sal. aquest matí la mar. amb ritme etern. el mateix soroll, ara, sense crescuda.

Rajos, lents, entren,

pujen paral·lels a la pell,

peus, cames, sexe,

ventre, pits, boca,

... i respiro.